El projecte s'inicià el 2002 amb una llarga sèrie de reunions i converses informals amb palestins i israelians. Un temps dedicat a l'encontre d'històries i de mirades, a la recerca de testimonis sense pressuposar els temes que sorgirien. Un temps per conèixer els protagonistes en el seu territori. Alguns encontres es van repetir durant successives visites i, amb el temps, van destacar quatre identitats que han estat el motiu de rodatges realitzats càmera en mà.

Prop de deu hores d'entrevistes i seqüències de moviment amb què s'ha compost, per a cada personatge, una trama narrativa que ha guiat més tard l'edició en el muntatge final.

Cada film s'ha convertit així en un testimoni amnèsic i una font d'identitat a partir de la qual es construeixen els quatre personatges que habiten la peça escènica.

Evidentment, amb els films no es buscava l'objectivitat documental pròpia d'un reality show, sinó un imaginari, formalment a mig camí entre la realitat i la ficció.

J'ai vu où la terre écume

Nada Natour

Ja en el primer encontre, Nada es presentà dient que patia la malaltia de la dansa... Després va desplegar la història d'una vida en exili permanent, la d'una família drusa vinguda del Líban a Galilea, de la seva infància confinada en un monestir, de la seva vida en kibboutz i, avui, a la ciutat de Daliat a Carmel... sempre somiant un altre lloc...
Nada ens explica tot això amb el seu cos visitat pel senyor Parkinson. Nada s'identifica amb els elements, Nada porta en ella aquesta terra que trem, aquesta terra aparcada i que espera del sol.
Nada és professora de literatura comparada, fou la primera dona àrab israeliana diplomada a la universitat i la cofundadora del partit comunista israelià. Esposa i musa del dramaturg palestí Salman Natour.

Mon petit pays avec 2 grandes moustaches

Hanna Abu Hussein

Artista visual i performer, Hannan interroga en el seu treball la història de la dona palestina a través del seu cos i dels seus plecs més íntims. Com tota la seva obra, Hannan evoca per a nosaltres, amb força, humor i sensualitat, la història commocionada d'aquell cos marcat per la traça de la tradició i l'ocupació. Un cos ceba. Un cos en evolució, un cos que viatja entre tots aquests murs.

Le roi est nu

Tal Haran

Vaig entrar al servei de l'exèrcit israelià el 1917 explica Tal, evocant l'any de naixement del seu pare i la declaració de Balfour, amb la que obre el llibre d'una vida marcada pel sionisme familiar. I per la petja inesborrable d'un pare militant, militar i milicià...
Una fotografia en dóna fe: veiem un home a l'extrem d'un penya-segat, sospesa entre els seus braços, una nena petita desafiant el buit, aferrada al seu pare que somriu a la càmera. La fotografia la fa la seva mare. Tal té 4 anys.

Et j'ai guetté le firmament

Taher Najib

Una setmana sense dormir: la seva mare s'està morint. Una setmana, i com a únic company d'insomni, un diari on escriurà la seva història. Una setmana enfrontant-se a la mort clínica: amb la seva mare encara present, però ja tan llunyana. Partint. Taher no es resigna a separar-se, no dorm. Anota en el seu quadern cada fragment d'una memòria somnàmbula: una trucada, un suïcida a la línia 18, un suïcida més. Atemptats. El relat d'un present aturat i d'un futur que el veu venir a ell des d'aquella finestra del cinquè pis de l'hospital d'Haifa, enfront del mar. El pis més proper a Déu.