Voyeurisme, simulacions, desmantellaments i pseudoficció. Una intervenció que es camufla i es disfressa en l'esfera pública, distorsionant-la. Els acords es confonen amb les casualitats i les ficcions amb les realitats. L'única resposta possible serà una successió de preguntes.

La cessió d'aquest Espai Còmode va fer possible unes circumstàncies que em van empènyer a començar a treballar en termes pràctics, sobre una investigació que estava portant a terme des de feia vuit mesos en continu diàleg amb el dramaturg Jorge Gallardo. Fins a llavors, es tractava en la seva major part d'una indagació teòrica basada, tant dintre com fora del marc de l'escènic, en algunes dialèctiques: realitat i ficció, camuflatge i disfressa, espectacle i espectador, presentació i representació. Solament algunes sessions pràctiques van ser possibles gràcies a un grup variable d'actors i estudiants d'adreça d'escena, que es van interessar de diferents maneres pel projecte.

La possibilitat de contar amb un bon espai de treball, em va permetre posar a prova les bases teòriques a les quals ens havíem acostat, i acollir a un grup més estable de col·laboradors format per actors, ballarins, escriptors, vídeo creadors i assessors, que es van anar acostant al projecte per pura curiositat. Per descomptat, també va ajudar el fet de tenir un pressupost disponible que pogués cobrir algunes despeses de material, transports i oferir un petit agraïment als col·laboradors, que al ser tants, no va poder quedar-se més que en un detall en forma d'una minúscula transferència bancària.

En cap moment es va decidir crear una peça o anar a la recerca d'un resultat escènic, fins que la data de la presentació del procés en Escena Poblenou, festival amb el qual La Porta col·labora, es va anar acostant. Aquesta presentació va ser totalment voluntària, però fins a uns deu dies abans, no vaig descobrir que el treball s'havia desviat i estava basant-se en uns principis molts més ambiciosos, quant al que a l'expositiu es refereix, que contradeien les premisses que dictaven l'essència de la proposta. I així va ser, doncs el resultat d'aquesta exhibició no va ser satisfactori. I és que Simulacre de simulacres no era més que la creació d'un marc de treball, d'uns fonaments, una base en la qual donar-me suport per a reconduir la meva activitat creativa. Un tempteig gràcies al com, la intuïció, l'experiència del diàleg i la col·laboració, les equivocacions i els accidents, m'han fet triar un camí molt més determinat i delimitat, pel qual començar la pròxima travessia.

Després de la presentació en el festival, del coaching i el workshop amb João Fiadeiro, i del fructífer acostament al seu mètode de Composició en Temps Real que em va facilitar La Porta, vaig emprar les dues setmanes que em quedaven en l'espai de residència, per a trobar una forma de fitar les fronteres de la investigació que havia estat desenvolupant, el principal problema de la qual va ser la falta de límits i d'experiència. He volgut tornar al nucli impulsor de Simulacre de simulacres, i relacionar-me amb ell d'una forma molt més senzilla, realista, assequible i essencial, per a això he necessitat treballar, ara com ara, en solitari.

En aquests moments, sense la facilitat d'un espai que em permeti fer un treball continuat, aprofito per a trobar altres formes de relacionar-me amb aquest procés creatiu. Els escrits, el dibuix i la construcció de petites maquetes efímeres, em permeten dissenyar esbossos amb la finalitat d'adaptar-los més tard a espais majors. En definitiva, l'Espai Còmode que em va atorgar La Porta en col·laboració amb La Poderosa i el Mercat dels Flors, va anar tot un motor que va avivar l'ebullició d'una recerca que serà continuada durant molt temps; doncs va donar un projecte que va ser germen d'una indagació persistent i inevitable entorn del pensament i a la pràctica de l'art.
Patricia Caballero