Voluntària i conscient, el meu desig m'empeny de la serenitat a la plenitud.
En la plenitud no hi ha desig. En la serenitat tampoc. Només n'hi ha en el moviment que voluntàriament i conscient fem de l'un a l'altre. La dansa és un desig en estat pur i abstracte. Un desig de supervivència, d'afirmació, de bogeria. Un desig espiritual, convertir carn en esperit. Un desig impossible… desig etern, per tant. Fugues del cos, empremtes de com els humors el recorren sensitivament, tot creant comportaments inestables. Aquest és el retrat de qui s'ubica entre l'anhel i la realitat. Una reflexió poètica sobre els estats que transita el cos amb la qual Montse Penela construeix una peça ínfima, capaç d'establir amb l'espectador una relació d'intimitat nua, quasi quasi aclaparadora.