Presentació

Paper d'embalar totalment reciclable
Pes màxim per ser embalat: 25kg
No apileu més de 3 caixes
No apte per embalar líquids o productes perillosos
Protegiu-lo de la humitat

El fabricant no es responsabilitza de qualsevol ús indegut d'aquesta caixa

Passar un dit sobre la superfície d'una taula i trobar el límit de força a partir del qual el dit haurà de parar. En la nova creació de Cláudia Dias, la fricció podrà ser una bona metàfora sobre la forma en què els sentits cristal·litzen a l'entorn d'imatges possibles. Paraules i accions són superfícies de contacte: es diu el que es fa, es fa el que es diu. Un micròfon en escena, enquadrat per una petita paret de caixes de cartró, defineix un espai propi al discurs, un espai en el qual es defineix, comenta i contextualitza el que es fa. L'acció, alhora, també disposa del seu propi espai. Així, des de l'inici de la peça es proposa una relació de forces entre paraules i coses el plantejament formal de les quals ens permet respirar i bussejar al mateix temps. Una capbussada dins la fricció. A mesura que s'avança, les imatges se suspenen entre allò que són en l'acció i allò en què es poden convertir en el discurs; hi ha petites pauses de sentit, lectures múltiples, fotografies d'allò transitori. Duet de cossos i duet de perspectives.

Les paraules es toquen i es trastoquen: traducció genera traïció, fricció genera ficció. Allò que es diu ens recol·loca en nous contextos, hi afegeix perspectiva, punts de fuga, direccions improbables, dramatúrgies en esbós, subjectivitat. De les coses neixen coses i dels cossos neixen cossos, entre-cossos que van escalant la possibilitat de ficció de forma ambigua, apropiant-se dels problemes que presenten per insuflar-se amb noves vides possibles. Mitjançant objectes multifuncionals i normalitzats per la fabricació en sèrie (com és el cas de la caixa de cartró), l'exercici semàntic es torna caixa de ressonància de codis culturals implícits en la llengua i en el gest. Som llançats a la confusió de sentits personals, socials i simbòlics que habiten l'interior de les imatges i l'espai escènic es converteix en el lloc d'especulació d'un debat, gairebé públic, gairebé polític, o polític pel fet de ser públic. Com si el teatre pogués ser, per moments, fòrum de discussió. Lloc de construcció d'un discurs i intercanvi d'urgències. Lloc de manifestació. O, potser, fins i tot, de manifest.
Rita Natálio, 8 de maig de 2008

L'octubre de 2007 Cláudia Dias va iniciar a l'Atelier RE.AL una primera fase de preparació, investigació i definició d'una possible direcció a seguir. Una fase de treball en solitari, que va culminar amb una presentació interna i la discussió del que aleshores era la proposta, i que va servir per traçar el camí a seguir en un següent moment de treball. Així, durant el mes de desembre de 2007, i amb el suport de col·laboradors que van anar acompanyant el procés, es va dur a terme un treball específic de reflexió sobre la/les línia/es dramatúrgica/ques fins llavors identificades com a possibles. Una nova fase de desenvolupament entre gener i abril de 2008, període durant el qual es va definir i tancar l'equip de col·laboradors, tot iniciant una nova fase del procés de creació. El mes de maig es va dedicar a assajos en un ambient més pròxim al de la presentació de l'espectacle, en el qual es van provar i finalitzar els aspectes tècnics d'aquesta nova creació. Aquesta residència artística es va desenvolupar al Forum Cultural José Manuel Figueiredo. La peça es va estrenar el 29 de maig en el marc del festival Alkantara de Lisboa.

Amb aquesta configuració es pretén que el procés de producció acompanyi realment el procés de creació, evitant grans discrepàncies que, en ocasions, acaben condicionant les intencions artístiques, com ara la pròpia contractació de l'equip. Estem convençuts que aquest nou format ha aportat plusvàlues evidents al procés, no només de creació, sinó també al de producció. La constant actualització d'informació relativa a la manera en què el procés de creació s'anava desenrotllant, juntament amb coproductors i programadors que fa molt de temps van manifestar el seu interès en acompanyar la trajectòria coreogràfica de Cláudia Dias, han permès establir relacions de més i més profunda complicitat i implicació en el desenvolupament del propi projecte.

Deambulacions íntimes

Un micròfon amb peu, dos intèrprets i moltes caixes de cartró. Amb elements mínims, molta imaginació i un plantejament dramatúrgic clar, la peça de Cláudia Dias s'inicia, en una atmosfera embolcallant i pausada, com un exercici sobre la comunicació i el llenguatge. Paraules que designen seqüències d'accions simples: modes de comunicació diversos que, juxtaposats, evidencien com es formen metàfores. Però aquesta pura dissertació abstracta creix en volum i densitat. Un teixit associatiu ben ordit es transforma en un testimoni sobre la vida i el món; les caixes alineades suggereixen cadenes de muntatge, el sistema industrial, els principis del taylorisme; amuntegades, evoquen murs (el de Berlín, el de les Lamentacions, o els que separen les persones); quan un avió de cartolina esfondra la construcció, sabem que allò va passar.
(…)
A De les coses neixen coses Cláudia Dias ofereix un eloqüent exemple sobre com és possible desmuntar l'acte creatiu i, malgrat alguns problemes de 'timing', i en una (aparent) trajectòria lliure-associativa, explicar una història de milers d'anys en pocs segons
Luísa Roubaud a PÚBLICO/P2, 10 de juny de 2008