En qualsevol narració es distingeixen tres parts: un plantejament o inici, un nus i un desenllaç o final. D'aquestes tres parts, l'obra escènica comparteix com a mínim el plantejament i el final. Aquests codis estructurals, a banda de funcionar com un recipient que conté l'obra en el seu interior, són, en el pitjor dels casos, límits formals que redueixen l'obra enlloc de fer-la complexa. Evidentment, és inevitable que existeixi aquest curt moment en el que l'espectador comença a trobar-se confrontat a l'obra; el que marca la diferència és el qüestionament i l'ús que es fa d'aquest principi inevitable.

Al oeste del Pecos s'assembla a un mapa o maqueta, la reduïda escala del qual permet una projecció a l'interior de forma immediata. Aquesta similitud implica prescindir d'un principi, de qualsevol principi, però també de qualsevol final: entrar i sortir pel mig.
Amb aquest treball pretenc crear un territori on donar cita a narracions inconnexes perquè convisquin temporalment. Al no tractar-se d'una narració lineal, l'espectador està sempre projectat a l'interior d'una història de la qual en desconeix l'origen i que se situa a la frontera entre el gest i el llenguatge.

-Arantxa Martínez-