LP'09 - dansa... o no

17 dies ininterromputs de programació amb més de 50 propostes de creació actual al voltant del cos: obres escèniques, accions, instal·lacions, projeccions, trobades i altres experiències limítrofs que investiguen les nocions de joc, moviment i teatralitat.

Un esdeveniment en què prima per damunt de qualsevol categorització el discurs individual i que prova de desplaçar l'escena no espectacular des de la perifèria a un punt i un moment centrals a la ciutat.

La Porta treballa per donar suport a la creació contemporània al voltant del cos i donar visibilitat tant a les obres com als processos i el pensament que la nodreixen, bo i generant espais i contextos que faciliten la seva evolució i la connexió amb el públic.

LP no pot deixar de moure's pels mateixos territoris que transita La Porta: en aquesta edició hi ha projectes que han comptat amb el suport dels nostres espais còmodes de col·laboració,(1) hi ha creadors que visiten per segona, tercera i fins i tot quarta ocasió una de les nostres programacions, hi ha jocs com voldria tornar a veure obres que s'han presentat anteriorment a Barcelona.(2) És que ens agrada repetir, som amants fidels, no ens trenquem gaire la closca o és que considerem important donar suport a les trajectòries?

Existeixen recorreguts interns en la programació que permeten connectar i ampliar les lectures possibles, implicant en aquest moviment d'obertura el nostre pensament, el nostre propi imaginari: experiències salvatges, emergències, accidents, un còmic animat sobre la història d'un terrorista, un solo a cegues, una instal·lació íntima i sensual com un massatge, projeccions en el cos i en la nostra imaginació...

Ara on som? Després de Debord, del No Manifesto llançat per Yvonne Rainer(3) o el memorable abandó de l'escenari perpetrat per Marco Berrettini i la seva troupe a No Paraderan, ¿què podem esperar avui dels creadors que parteixen del cos?, ¿com ens podem relacionar amb el seu treball sense qüestionar els mecanismes i els hàbits de la nostra pròpia percepció?, ¿quin lloc ocupa el cos, com a presència, com a absència, com a imatge, en la realitat o realitats que proposen les noves eines i mitjans?, ¿un lloc o un no lloc?

Aventures creatives que defugen la classificació dins dels límits de les disciplines tradicionals.

La dansa ja no és la dansa. Tot és dansa.

 

 

(1) Els espais còmodes són petites aportacions econòmiques que es tradueixen en acompanyaments, residències creatives o visibilitat a projectes que estan en funcionament. Ajuts amb els qual intentem fer més còmoda la realitat d'alguns creadors, perquè necessitem que la seva realitat canviï perquè la nostra realitat continuï tenint sentit.

(2) La última vez que te vi bailando –així començava una cançó d'un grup mexicà– segurament va ser per carambola, perquè no estaries més de dos dies al teatre. I com que ja hi has estat, no hi tornaràs. No actuaràs dues setmanes seguides en la teva puta vida. Però una obra de fa quatre anys no és vella, així com una obra recent no és necessàriament nova.

(3) No a l'espectacle no a la virtuositat no a les transformacions ni a la màgia ni al fer creure no al glamour i a la transcendència de la imatge de l'estrella no a l'heroic no a l'antiheroic no a les imatges supèrflues no a la implicació de l'intèrpret o de l'espectador no a l'estil no a l'amanerament no a la seducció de l'espectador amb els trucs de l'intèrpret no a l'excentricitat no a moure's ni ser mogut. Yvonne Rainer, No manifesto (1965)

Barcelona, del 6 al 21 de març de 2009